Posted on

ARTPAUMA – Associació d’artesanes llatadores del Mas de Barberans

Llatadores, un ofici de lideratge femení referent al segle XIX. A diferència d’altres oficis tradicionals que arriben als nostres dies de generació en generació, el de la pauma, al Mas de Barberans, s’ha recuperat a partir del 2006 des de l’ajuntament i amb el suport de les llatadores grans que quedaven al poble. Les artesanes que actualment el mantenen viu són tres llatadores de l’associació ARTPAUMA: Pepita, Magda i Maria Cinta. De petites havien fet cordill de pauma mentre les seves mares llataven, però amb l’arribada del plàstic i les dificultats del baratar els infants nascuts a la dècada dels 50 ja no van aprendre l’ofici per dedicar-s’hi. Abans d’això i des del segle XIX al poble del Mas de Barberans la pauma era un dels principals actius econòmics, també en d’altres pobles de la zona com Alfara, Els Reguers, Paüls o Rasquera. Famílies senceres s’hi dedicaven a temps complet. Un ofici liderat per la figura de la dona, que va trobar en l’artesania de la pauma la font d’ingressos familiar i un ideal de conciliació domèstica.

 
  • Magda Armengol Ventura, 49 anys
  • Maria Cinta Subirats Armengol, 56 anys
  • Pepita Mestre Galdà, 65 anys
  Té futur l’ofici de llatadora? No en té. A la gent els agrada molt l’artesania però quan els hi dius el preu, no compren. De vegades ens trobem en situacions que no et diuen lladre però casi. Què hem de fer? Igual que a natros els hi passa a la resta d’artesans. En lo nostre cas el preu de les peces no ens surt ni a 6 euros l’hora. I viviu d’això? És un complement. Hi vam viure dos o tres anys que podíem combinar l’artesania amb plans d’ocupació a l’ajuntament però no es pot viure perquè és una feina costosa. S’ha d’anar a buscar material i preparar-lo, fer la trena, cosir-la.. I tampoc podem competir en lo preu dels productes importants de la Xina o del Marroc. Quan cobreu per una bossa o cabàs? 70, 80, 90 euros… Les petites a partir de 40. Per fer un bolso necessitem dos dies. Natros no podem treballar si tenim estos preus al mercat… Fa o no fa el resultat és el mateix, tot i que la tècnica no sempre és artesanal ni els materials de la mateixa qualitat. Els bolsos que fem per exemple, els complementem en pell bona, que ja ens costa uns 10 euros. Què és el que té més sortida? El primer any com que vam treure les joies vam vendre molt. Intentem innovar però lo que ens salva són les joies. Pagar 20 euros per unes arracades no dolen a la gent, però una panera que mos ha costat moltes més hores sí. Collars, anells, arracades… van sortint. I a les fires, veneu? A les fires poc. Com a molt venem 50 euros i a algunes ens fan pagar per ocupar l’espai, no ens surt a compte anar a passar el dia i desplaçar-nos pel que venem. Per això si no ens paguen per anar ja no anem.  A les fires del Mas, Ascó, Alcanar, Amposta… hi anem perquè ens sentim cuidades i aprofitem per fer demostracions en directe de l’ofici. Ho expliqueu satisfetes. Quan la gent ens veu treballar i sentim que agrada, és bonic! I agrada molt, ara, per exemple, la marca de moda Loewe ens volia llogar! Loewe? Sí! Vam estar una setmana a Madrid tot pagat, ens van cuidar molt.  Ens volien contractar per fer bolsos i al final no va poder ser. I mira que van insistir i ens hagués agradat… Volien 400 o 500 bolsos en un termini de temps que ni treballant les tres els set dies de la setmana amb artesanes d’altres pobles podíem assumir. Expliqueu-me el procés que cal seguir per fer una peça.   Embrinar, escoellar i llatar! però abans cal anar a buscar les fulles i preparar-les. La pauma està protegida. Sí però a natros ens fan un paper especial per poder-la collir per fer artesania. I quan la colliu? Al juny i juliol, quan fa més calor. Es pot fer tot l’any però d’estiu és quan està la fulla més llarga. Quan les collim estan verdes i llavors les hem de tindre almenys 20 dies sota sol per assecar-les. Té algun secret la collita? Només se cullen els ulls de la planta, no la matem, simplement li deixen de sortir dues o tres fulles. Per collir-les marxem de 6 a 9 del matí perquè fa molta calor i ens toca anar totes tapades per no punxar-nos o perquè no ens piquen les avespes.. No hi ha dia que no ens en pique alguna! -riuren. Artesania de risc! Ai! assecar-les no és més fàcil no… Expliqueu-me com ho feu. Per assecar-les busquem terrenys pedregosos, descampats i que el sol toqui fort. Lo nostre enemic és l’aigua. Fem torns de guàrdia dia i nit els 20 dies que dura l’assecatge i mai, des que vam començar, hem estat 20 dies sense tocar les fulles. Ens truquem depèn de com veiem el cel! -riuen. I el vent… és complicat aquí també perquè ens les escampa. Embrinar, escoellar i llatar… Quan ja tenim els brins secs els guardem a una caseta de camp i estem unes 3 setmanes embrinant, separant brins; escoellant, tallant els tronxos i classificant els brins en caixes. Els més finets per fer cordell, els més bons per llata, les dels crios per fer tallers apart… Llateu com es feia abans? Des d’Artpauma hem trobat una nova manera de treballar la pauma. L’ús que se li dona no és el mateix que abans i per això hem mirat d’adaptar-lo als nous temps. Des del 2006 aquí al Mas de Barberans hem recuperat l’ofici. Abans la llata era clàssica, no es feien coses fines, tot era per al treball. Tot lo que és joia, decoració.. això és nou. Artesanes del segle XXI. Natros no tenim el pensament d’artesanes! Sempre diem que som treballadores de la pauma, anem per feina dins d’uns horaris. Que no volem dir que l’artesà no treballi però ells se prenen la vida d’una altra manera. Aquí al Mas hi ha una fira que venen artesans de veritat, natros som treballadores. Com va desaparèixer l’ofici de llatadora? La llata al final es feia servir per baratar, per fer trueques. Als anys 60 el plàstic va arribar amb força i la pauma ja no tenia sentit. Quan es feia el canvi, al baratar, les artesanes perdien molt en aquells temps perquè canviaven un cabàs que els hi costava 2 dies de fer per un sac de pataques. Què és ARTPAUMA? És el resultat de moltes coincidències i ganes per aprendre l’ofici. Al 2006 treballàvem les tres a una casa de confecció al poble i ens vam quedar sense feina. Jo (Pepita) tinc una filla que se li va posar al cap tornar a activar la llata, va fer proposta a l’ajuntament i des d’allí es va lluitar per fer-ho possible. Com? Es va crear un curs i es van buscar un grupet de dones perquè n’aprenguessin de les llatadores del poble, que ja tenien 70 o 80 anys. Acabat el curs ens van agafar per treballar al poble en diferents plans d’ocupació, durant tres anys això ens va permetre treballar al matí i llatar de tarda. Al 2009 ja vam crear l’associació per poder seguir treballant i venent artesania. Les peces que hi ha al Museu de la Pauma les heu fet vosaltres? Sí. Durant dos anys ens vam dedicar a fer rèpliques, juntament amb les llatadores grans, de totes les peces de pauma del poble que la gent guardava a casa. Uau! Vam fer 50 peces! Que des de la inauguració del museu al 2010 estan exposades allà.  Moltes estaven en males condicions pels ratolins, la humitat… Un fotògraf ens va fer el seguiment, això també es pot trobar en un llibre al museu. Hi ha joves interessats per l’ofici? No. I de moment no som optimistes, quan natros deixem de llatar quedarà perdut i ja està… Teniu un suport important al poble amb l’ajuntament i el museu, pocs oficis el tenen.   Ens complementem, ells necessiten llatadores i natros el museu per fer visible la nostra feina i posar-la en valor. És una sort! Per què seguiu llatant? Estàvem dalt de barco i encara no hem baixat. La pauma ens ha fet avenir entre les tres, passem la tarda i ho passem bé treballant. Estem a gust juntes! i mentre anem venent una mica seguirem fent-ho.   Maite Mestre – ARTRA